Janette-relat-erótic-misspornotv

JEANETTE, RECORDS HUMITS

RELAT ERÒTIC PER SANT JORDI

Original escrit en català i en exclusiva de Miquel Florido Díaz, autor i guanyador d´una dotzena de premis literaris, que ja ha publicat el seu primer llibre  Et fare ballar la ment.Records humits y fantasies erótiques, aquest relat no acaba aquí.

1- A la vora del pantà

L’aire entra suaument per la finestra del cotxe, però no ajuda gaire, perquè és calent. En Bruno es col·loca bé les ulleres de sol, que començaven a relliscar-li nas avall, per la suor.

Tot i ser maig, fa una calor de mil dimonis, però fa tan de temps que se li va espatllar l’aire acondicionat, que ja hi està acostumat. Fa un cop d’ull al rellotge digital: Són les onze, just l’hora que havia calculat que arribaria. El cartell de rebuda, simple: “Benvinguts al càmping: A la vora del pantà” li inunda el cap de records… Les sortides al bosc amb la colla, les cabanes que els servien de fortins i les guerres que lliuraven contra els macarres, llançant-se pinyes i esperant a que marxessin per destrossar-los el seu refugi. Les rutes en bicicleta, els partits a la pista de futbol, els banys a la piscina, que per cert, sempre estava glaçada. I mil coses més.
Aparca al costat de la pista i fa cruixir la grava sota els seus peus, camina, amb pas ferm, fins a la casa dels amos del càmping, on es fan les reserves. La temperatura baixa dràsticament per la grossor de les parets de casa antiga, respira alleugerit, tot penjant-se les ulleres al coll de la samarreta.
—Bon dia!-Exclama una noia al mostrador.
—Bon dia.-en Bruno no pot evitar fer un cop d’ull a l’estança, tot recordant com era abans.
—Deus ser el Bruno, oi?-ell assenteix somrient.-Es notaaaaa, ho dic perquè com em vas dir per telèfon que ja havies vingut fa anys i ara ho estàs observant tot amb aquesta cara…
En Bruno la mira, divertit. No deu tenir més de divuit anys, és una noia força maca, de cabell castany, recollit en una cua, ulls grans, marró clar, nas arrodonit i llavis molsuts.
—Germana, quantes vegades t’he de dir que tractis als clients de vostè… I no hi parlis amb tanta confiança.-Un noi surt de darrere, és més gran, vint-i-ú, vint-i-dos.- Perdoni-la, sempre fa el mateix.
—No passa res –respon comprensiu-. Que sou els fills del Lluís i l’Enriqueta?
—Sí! Segur que coneixes als nostres pares!-Exclama ella, sense poder-se contenir.
—Núria!-la renya el noi.
—I tant que els conec, i a vosaltres també encara que éreu dos nans, com estan ells?
—Bé, aquest cap de setmana han anat cap a Andorra per descansar.-explica més calmat, ell.
—Ja els donareu records de part meva, quan tornin. Tot això em fa sentir vell i només en tinc vint-i-nou, eh! Encara sóc jove.-diu convençut.
Els germans riuen i el reconforten dient-li que tampoc fa tant que venia, només tretze anys. Després de parlar sobre els canvis més significatius, com les noves dutxes i les porteries de les pistes, li donen la clau del bungalow. Ell va a deixar les coses i acte seguit se’n va fins al pantà, on lloga una bicicleta, uns guants i un casc. Equipat, arrenca i nota les seves cames d’una forma que feia temps que no notava. Feia tant que no feia esport! La feina li ocupa la major part del temps. Finalment, havia decidit sortir de la rutina i airejar els pensaments, no se li va acudir millor lloc.
Amb els pares, van estar en aquest càmping des que ell tenia deu anys fins que en va tenir disset, quan per una barreja de motius i les poques ganes d’agafar el cotxe els caps de setmana, van deixar d’anar-hi. Ell, amb setze, ja gairebé no hi anava mai, tenia altres coses en ment, però sempre hi havia una cosa que el feia tornar. Era una noia: La Janette.
La llum del sol, que traspua a través dels arbres, creant ombres en moviment, topa contra la pell bruna dels seus braços, que, tensos, s’aferren el manillar. Pedala amb energia, sentint-se viu, descobrint que tot i estar inactiu en l’esport, encara conserva l’esperit ciclista de la seva època de càmping, on amb la colla, es feien rutes de trenta kilòmetres per muntanya. No era gaire, però aleshores els semblava una cosa èpica. En Bruno, a la llunyania, veu una roca gran i plana que sobresurt cap al pantà. Se la queda mirant, com algú que ha percebut un segon sentit a la vida.
La Jeanette, era una noieta francesa, de pell bruna i cara pigada, tenia els ulls verds i uns llavis de somni. Somriu, rememorant els seus petons humits: la seva habilitat per besar i el seu ímpetu era innat. La va conèixer als quinze anys. Al principi, va ser complicat integrar-la al grup, eren cinc nois i dues noies i elles eren contraries a “adoptar-la”. Què geloses que eren la Júlia i la Maria, pensa. Els nois, cadascú la volia per ell, era la nova bellesa del càmping i a sobre de la seva edat. Va ser una mena de joc fred per veure qui l’aconseguia acostar més cap a ells. El cas és que no va ser en Bruno qui ho va fer, però ell va ser el primer i únic que s’hi va enrotllar. Aquella pedra del pantà, allà va ser on ho van fer per primer cop, als setze.
Sense deixar de pedalar, segueix el camí que fa el tomb a l’aigua. S’apropa fins a la pedra i deixa la bicicleta a terra, per prendre un descans. Les cames li fan figa. Riu d’ell mateix, però està content. Camina fins a pujar-hi al damunt i contempla l’immens pantà. Es treu el casc i s’esbulla els cabells, que n’havien pres la forma. Treu el mòbil i fa algunes fotografies, selfi inclòs. S’asseu, i deixa que la seva ment faci un viatge en el temps.
Era una nit d’estiu, després de Sant Joan, la lluna plena il·luminava amb tons grisos la roca i lluïa damunt l’aigua. Havien anat fins allà sense que ningú els perseguís, fent el ruc, jugant. En Bruno la va intentar espantar varies vegades, amagant-se entre el boscatge i pedres, però ella no picava, era una noia forta i llesta, encara que força innocent, a vegades. Ella va agafar-lo per un braç i el va envoltar amb els seus, contra els seus pits, varen acabar de caminar així, el membre del Bruno estava inquiet, eren tant suaus… Van seure, mirant a la lluna, l’un ben a prop de l’altre, ella li acariciava el clatell i feia lliscar els dits pels seus braços, cosa que va fer que se li ericessin els pèls. Ell, tot i tenir-ho ja guanyat, era un cavaller quan calia. De la butxaca va treure una polsera que havia comprat a la ciutat. Era d’espart, però compacta, pintada de color marró, verd clar i amb una línia vermella que la travessava. Li va explicar que la línia vermella eren ells dos, envoltats de natura i units per l’amor. Què innocent, també. Li va encantar, li va posar al canell i acte seguit es van fondre en un petó llarg i apassionat. Els seus llavis es recorrien mútuament i les llengües sortien per xocar suaument l’una amb l’altra. Tenia un gust dolç, segurament s’havia menjat un caramel, però va preferir pensar que era el seu sabor natural. Ben aviat, les mans van entrar en joc, escalfant més la nit, acariciant-se les galtes i les orelles, en Bruno va abaixar la mà dreta fins als seus pits i els va recórrer, palpant bé com de suaus i tous eren. Ella no duia sostenidors, no va fer preguntes, va suposar que feia tanta calor, que era normal. Els mugrons se li varen posar durs i els dits del Bruno els rosaven i pessigaven amb delicadesa. La Jeanette li va mossegar el llavi amb tendresa, emetent un gemec de plaer. Això, a ell li va agradar tant que li va tornar, agafant-li el llavi inferior amb les dents i deixant-li anar a poc a poc. Ella va somriure i se li va encomanar, van notar com les comissures dels llavis s’apujaven i entre petons, ella es va treure la samarreta. El nostre cavaller va baixar els petons resseguint el coll, per la clavícula, els pits i acabant als mugrons, que es va repartir, llepant-los a parts iguals. La Janette es va asseure, prement el cap del Bruno, fregant-li els cabells amb tremolosa fermesa. Va abaixar les mans i li va apujar la samarreta fins a treure-li també. Més tard, les van usar de coixí, pel cap de la noia. Ella, li va buscar el cinturó per descordar-li, però ho van acabar fent entre els dos. El membre estava tant dur i erecte que el Bruno creia que li explotaria en qualsevol moment. Quan la Jeanette, amb les seves manetes i la seva delicadesa li va tocar, va ser un desencadenant de plaer. Els tocaments van durar poc, perquè aviat va abaixar el cap i va envoltar-li amb els llavis. Era tant reconfortant i tant humit… Va començar a moure’s amunt i avall, amb destresa, ajudantse amb la mà, com si no fos la primera vegada que feia una mamada, i possiblement, no ho era. En Bruno cara amunt, però amb els ulls tancats li acariciava els cabells, llargs, acompanyats de la seva diadema habitual. Ella va moure la llengua pel seu gland amb suavitat i acte seguit més de pressa; amunt i avall amb més energia i rapidesa. En Bruno es va escórrer sense avisar, potser no era tant cavallerós, al cap i a la fi… Ella no es va queixar.
Després, al cap de pocs minuts, ho varen fer per primer vegada, va ser un moment especial, que mai podrien oblidar.
El de vint-i-nou anys, es col·loca bé els pebrots, ja que se’ls nota tensos amb tant record verd. Fa molts anys d’això! Pensa. Com pot ser que m’hagi vingut amb tanta nitidesa? Puja a la bicicleta i continua amb el seu viatge.
Arriba a dos quarts de dues al punt de sortida i retorna la bicicleta. Se sent amb la ment més oberta i airejada que quan ha sortit. Aleshores, se’n torna al càmping i dina al restaurant. Un entrecot de vedella amb salsa de pebre i patates, acompanyat de pa, un bon vi i de postres: Mel i mató. Després de pagar, se’n va al bungalow, directament a fer la migdiada. La gent del càmping se’l miren encuriosits. No ha canviat res, no són les mateixes persones, però actuen igual, sembla una secta, entra algú nou i estan tots alerta. Pensa, divertit. Aleshores, abans d’entrar; per un instant, entrant al lavabo públic, veu una persona que li recorda a algú. És ella? No, no és possible, el cap em juga males passades.
Entra al domicili temporal, tanca les cortines, aparta les coses i s’estira al llit, disposat a descansar, per després sortir a donar un volt pel càmping. S’adorm ben aviat, ja que duu el cansament acumulat de tota al setmana i de la ruta en bicicleta.
De sobte, un soroll fa que es desperti abans del previst. Obre els ulls, molest. El primer que veu, és una ombra estranya que prové de la finestra. Hi ha alguna cosa. S’aixeca, sense saber que s’hi trobarà. Remou la cortina i ho veu, des de fora hi ha enganxada alguna cosa amb cinta adhesiva. Obre la finestra i ho desenganxa. Atònit, observa la polsera dins les seves mans. És aquesta, la mateixa que li va donar a al Jeanette farà tretze anys. I té una nota.
Te’n recordes?

2- El retrobament

El cor d’en Bruno fa un bot. Ràpidament s’activa, es calça i surt del bungalow. Mou la vista, buscant-la, però no la localitza.

Caravanes, avancés, taules, cadires, barbacoes, motocicletes, algun quad i bicicletes als exteriors. Inquiet, tanca amb clau i surt a donar un tomb pel càmping. El sol està més avall, però encara queden hores de llum.
Caminant i escampant grava, dona el tomb a tot el recinte, seguit per les mirades dels campistes, que curioses i malfiades, el revisen de dalt a baix constantment. Ell els ignora, però no pot evitar sentir-se confós, al no trobar la Jeanette.
Pensa que en qualsevol cas, ja la trobarà, si és ella qui li ha deixat la polsera, segur que apareix aviat. Opta per anar al petit supermercat del costat de la recepció a comprar-se el sopar. Obre la porta manualment i el primer que veu és a la Núria, estava fent una bombolla amb el xiclet que li explota als morros.
—Hola…! Eh, Bruno!-exclama, amagant-se les restes de xiclet amb la llengua.- Com ha anat la ruta en bici? I la visita al càmping?
En Bruno es queda meravellat per l’energia i les ganes de xerrar de la jove, a més, els seus llavis desprenen una eroticitat especial que li fa desitjar tornar a tenir divuit anys.
—Ei, bé, bé. La ruta m’ha anat de conya, necessitava airejar-me, l’ambient de la ciutat carrega molt… I del càmping, tot em duu molts records, no esperava aquest flux de sentiments, no tant…
—Oh!-exclama somrient.- Me n’alegro la veritat.
La noia contempla el que pot del cos morè del nostre home, cobert per una samarreta blanca amb un vaixell al centre i apuja la mirada per no semblar indiscreta. En Bruno, atent als detalls, se n’adona.
—Ara et toca estar al súper?
—Sí, ens combinem les estones amb el meu germà, ara que no hi són els pares. A vegades hi tenim al Jaumet, quan no donem abast…
La conversa segueix fluida i en Bruno recupera els ànims tot veient que una noieta que acaba de complir la majoria d’edat li fa cas. No pot evitar preguntar-li per si coneix a la Jeanette.
—Ah! Sí, la conec, clarament. Porta aquí molt de temps…-apuja la mirada i es posa el dit índex a la barbeta, pensativa.

En Bruno extreu informació molt valuosa de la conversa, ara sap que la Jeanette segueix al càmping despès de tants anys! Fins i tot sap on trobar la seva caravana. Compra el sopar, el deixa al bungalow i surt a l’encontre de la seva antiga estimada.
Torna a travessar el recinte, per la part inferior, última parcel·la a la dreta. No és la mateixa que tenia quan tenien setze anys, potser va estar un temps sense venir o potser simplement s’havia canviat de lloc.

El seu pati mostra marques de moviment d’objectes pesants, ha estat fent reformes. Prové soroll de dins la caravana, en Bruno aparta la porta de plàstic de l’avancé, veu la taula i les cadires, desendreçades, pel mig.
—Jeanette?-pregunta amb els nervis continguts.
Deixa d’escoltar sorolls. L’ambient es posa tens. La Jeanette, té el cor en un puny, però decideix sortir, com no podia ser d’una altra manera.
Ell, la veu. Torna a veure aquella cara pigada, els seus ulls verds i aquells llavis designats per besar. Duu el cabell recollit en una cua, vesteix amb una samarreta blau cel, de tirants prims i clarament no duu sostenidors, fidel a si mateixa. Els anys no han passat en va, encara està de bon veure, però les faccions se li noten lleugerament envellides. Això no afecta a la il·lusió del nostre cavaller.
—No m’ho puc creure!-exclama en Bruno amb sorpresa a la cara.
—M’has trobat!-diu amb el seu accent francès, fent una ganyota de broma i avança cap a ell.
En Bruno extreu la polsera de la butxaca.
—Encara ho guardaves, és un honor.
Ella l’abraça, envoltant-lo amb els seus braços, fent topar els seus pits amb el seu pit. Ell li correspon, amb energia. Sobren les paraules, es queden muts, inundats de records que corresponen a moments divertits, amorosos, sexuals.
—Fas la mateixa olor…-comenta en Bruno, desenganxant-se.
—Tu també.- li correspon amb un somriure.
—Tenim molt que parlar.
—Molt, molt, molt! Tretze anys per actualitzar, tenim per hores.-diu agitant la mà.
—Em sembla que ni demà acabem.
—Provem-ho! Què et sembla si em convides a sopar al bungalow?
En Bruno, en aquest moment sap que ja ho té. La Jeanette no ha canviat gaire, segueix sent una fogositat amb potes. Somriu, dissimulant la victòria continguda.
—És clar! Em sembla una grandíssima idea.
La Jeanette li explica que aquest cap de setmana, justament, els seus pares no pujaven al càmping i que per tant, disposava de la caravana per ella. Havia aprofitat per pujar a descansar de la rutina. En Bruno, li segueix el joc. Queden per després i ell se’n torna al supermercat per comprar més menjar.
—Ei! Què em trobes a faltar?-li pregunta la Núria, rient.
—Ja, ja! Una mica, he estat uns vint minuts sense veure’t i ja no podia més…-diu fregant-se el front, fent veure que ha sofert molt sense ella.
—No et riguis de mi! –esclafeix a riure.

En Bruno torna a lamentar no tenir menys edat, però tampoc li importa gaire, la Núria es un caramelet, però té a la Jeanette en safata i això el fa immensament feliç. Compra una mica més de pit de pollastre i un enciam.
—Tens companyia?-intercepta la Núria mentre li cobra.
—Tinc companyia.-correspon ell.
—Ja m’ho imagino. I no t’importa…?
En Bruno fa que no amb el cap, convençut.
—Ens veiem demà.
—Sí, ja m’ho explicaràs, si vols…!
—Ja, ja! No siguis xafardera!-bromeja, picant-li l’ullet.-Ja veurem!
En Bruno surt del súper i la Núria es queda mirant a la porta, com qui ha deixat escapar alguna cosa important. Acte seguit, es dona cops a les galtes amb les mans, per re-activar-se.

En Bruno posa el menjar a la nevera i torna a sortir, encara és aviat. Va a fer un passeig pel bosc del costat, on hi feien les cabanyes. Sorprenentment, a pesar del pas del temps i del clima, encara hi troba vestigis del que havia estat la seva millor obra. Pals llargs, caiguts, partits, envoltant el que era l’interior. Fa catorze o quinze anys, era la cabanya més perfecta que hagueu vist mai, mesurava tres metres de llarg i dos d’ample, estava feta de pals llargs i gruixuts, resistents, lligats amb cordes i adossats als arbres més propers que feien de suport. Hi varen portar cadires plegables i també les mítiques revistes amb fotografies de senyores despullades, i les miraven tot comentant-les, al·lucinats. Encara tenien mòdems de 56k, les revistes seguien sent el millor remei.

El sol comença a amagar-se feixugament quan en Bruno torna cap al bungalow a preparar el sopar. Endreça una mica, posa les estovalles a taula i ho prepara tot. Només em faltaria una espelma, pensa. Quan gairebé són les nou, comença a fer el sopar, intuint l’imminent arribada de la Jeanette. Prepara una amanida per als dos i fa el pit de pollastre a la planxa. Sortosament, té l’armariet de la cuina ple de pots de condiments i herbes per al menjar. Hi posa una mica de pebre blanca pel damunt, el seu toc preferit per la carn.
La Jeanette s’apropa, neguitosa. Evita les mirades de la gent del càmping, tothom la coneix, no vol que pensin coses que no necessita que sàpiguen. Dona un tomb poc habitual per passar desapercebuda i arriba al bungalow, on entra sense trucar.
—Ei!-exclama feliçment.
—Ah! Què pretenies espantar-me? Perquè ho has aconseguit.-diu somrient.
Ella s’ha canviat. Duu una samarreta de tirants blanca, molt fineta, gairebé transparent, i a sota, uns shorts texans. S’ha posat unes arracades amb dos petits robins que destaquen.
—Estàs molt guapa.-comenta, sincer.
La Jeanette, dona la volta sobre si mateixa, fent teatre i acaba amb mitja reverencia.

—Gràcies.
En Bruno arriba a veure-li els mugrons. Se li acosta i, sense pensar-s’ho dues vegades, li fa un petó que ella no defuig. Els seus llavis tornen a topar tretze anys després. Ja no pensen en el sopar, només en deixar-se endur per la passió que es desferma de dins seu.
Els llavis no es separen més que mil·límetres per tornar-se a ajuntar, les llengües topen, ansioses, l’intercanvi de saliva es produeix inevitablement. Ell l’agafa per la cintura i recorre les mans per la seva esquena, posant-li per sota la samarreta. Ella s’estremeix i l’empenta, impacient, cap a l’habitació, en Bruno cau d’esquena al llit i la Jeanette s’hi posa al damunt, besant-li el coll. Es treuen les samarretes amb gran rapidesa, volen recuperar el temps . Ell li mossega els mugrons, posant la cara enmig dels pits. Són iguals que sempre, pensa emocionat. Suaus i ben posats, no pas petits, sinó més aviat adequats per encabir-los amb els seus palmells. La Jeanette malda amb les mans per descordar-li el cinturó i ho aconsegueix, baixant pantalons junt amb els calçotets i deixant sortir a la criatura, que, més dura que mai, espera impacient el seu torn. Ella li busca la mirada abans d’abaixar els seus llavis i humitejar-li la punta, juga amb la llengua i ell s’estremeix de plaer, aleshores, se la introdueix a la boca amb delicadesa i llisca avall fins a cobrir-la del tot. No deixa de moure la llengua, el gland topa amb la gola, en Bruno està sobre-excitat i respira amb rapidesa, li acaricia el cabell i ella decideix deixar-la sortir lentament, l’acaricia ensalivada, amb la mà i la sacseja. Aleshores s’alça damunt seu i ell li abaixa els shorts amb les calces incloses. L’estira i va directe l’orifici amb la boca, la Jeanette s’ha arreglat els baixos i està suau a la vegada que raspós més amunt. En Bruno li menja com no li han menjat mai, pressiona amb els llavis, fent-li una dolça mossegada i llepa fins a l’últim racó, deixant-li ben humit. Ella no deixa de gemegar de plaer, feia tant que no rebia aquest tracte… L’havia trobat a faltar tant…!
Al cap d’un minut, en Bruno es posa el condó, retorna a buscar-li els llavis superiors i ella s’obre bé de cames, s’efectua la penetració, amb un pessigolleig que els envolta als dos. Les peces han tornat a encaixar. Els ulls de la Jeanette, al principi, li busquen els seus, però després divaguen entre gemecs i petons tallats a la meitat. Ell mou els malucs amb empenta, amb gràcia, provocant-li moments d’intens plaer. Cada vegada més ràpid, cada vegada amb més duresa, el llit cruix i ella no pot evitar alçar la veu, acte seguit es reprimeix, les cames li fan figa i en Bruno canvia de posició alçant-li una cama i penetrant-la amb suavitat. La cosa es calma un moment fins que la gira i li fa el gosset, ella es retorça sota seu i abaixa el cap, creuant els braços sota la seva barbeta. Ell s’hi aferra, agafant-li els pits, maximitzant el contacte. S’escolta el xoc dels dos cossos entre gemecs, fins que la bateria es sobrecarrega i esclata dins la Jeanette.
—Bufff… Ha sigut…-comença ell.
—Collons Bruno, has millorat…-reconeix ella.
—Em sembla que em vaig a dutxar, m’has fet suar.-comenta ell.
—Hmmm…-fa pensativa.- A mi també em convé…. Podem compartir l’aigua.
—Jan! –exclama rient.
Jan. Feia tant que no pronunciava aquest nom. Era el seu diminutiu.

—Va, no et facis el difícil ara.-diu picant-li l’ullet.
—Com podria negar-m’hi?-diu irònicament.

La dutxa és força estreta, però hi caben els dos. Els cossos es rosen tota l’estona i s’ensabonen mútuament, rient, com quan tenien setze anys, despreocupats, però dins els seus caps, ambdós tenen diferents veritats de la historia. A en Bruno se li torna a aixecar. Més aviat, no se li havia abaixat, encara tot i haver descarregat, així que ho aprofiten.
Quan surten de la dutxa, gairebé els en hi cal una altra, de la calor que tenen.
Sopen, parlant sobre com els han anat els anys, de com han evolucionat les seves vides. En Bruno treballa a una empresa de manteniments informàtics cap a altres empreses, que va fundar ell mateix, mentre que la Jeanette és redactora en una revista de moda, entre d’altres feinetes que realitza. De tota manera, en Bruno ho sap bé, ella li amaga una gran veritat i se li nota, improvisa a cada resposta, modificant la realitat per adaptar-la a una dona soltera i sense fills…
—Bruno… No m’agrada… Emmm, no vull amagar-te la veritat, a tu no.
En Bruno es posa tens, tot i saber el que li dirà.
—Pots confiar en mi, Jan.
—No és fàcil dir-ho. Gens. Preferiria que no fos cert, però…-sospira.-Estic casada. Tinc dos fills.
En Bruno fa veure que no s’ho esperava.
—Què?-diu fent una ganyota de decepció.
Es fa el silenci durant uns segons, que s’allarguen molt.
—Necessitava dir la veritat, sinó explotava!-exclama.
—No importa. No calia que diguessis res! De tota manera, no ens tornarem a veure, no? No tinc intenció de pujar al càmping sovint, ha sigut una cosa excepcional, aquest cap de setmana i prou. No m’importa si tens fills, marit, o tres gossos, saps…? Ha estat bé.-li diu sincerament.
—Tu… Ja et val, o sigui segur que ho has notat quan has vingut a la meva parcel·la!
—Les coses mogudes de lloc? Les bicicletes de nen que has guardat rere la caravana? Sí, és clar, no sóc estúpid, Jan.
—I tot i així, ho has volgut fer…!
—He volgut ignorar tot allò que podria impedir, com dir-ho, retrobar-me amb un antic amor. M’ha encantat que ens veiéssim de nou i que ho féssim! I si tu amagaves que estàs casada és per què volies que això passés, o sigui no em culpis per seguir-te el joc, Jeanette, ha anat tal com volies.
—Però…! O sigui, Bruno, no sé, no està bé, els dos hem fet algo que no havíem…
—Remordiments?-pregunta en veu alta. Aquesta no és la Jeanette que coneixia, ella no es penedia d’aquest tipus de jugades. Pensa.- El que realment et molesta és que hagi sabut la veritat abans que tu m’ho hagis dit.
La cara de la Jeanette es torça amb una ganyota de frustració. En Bruno té raó. Ella s’alça i fa el gest de marxar.
—De debò? Te’n vas, tal qual?
—Adéu, Bruno.-diu entre dents abans de sortir.

Ha deixat la porta oberta. Transcorre gairebé un minut fins que ell s’alça per tancar-la.
Són les onze de la nit. Decideix anar a la vora del pantà, a aclarir les idees, seu en una roca i contempla la preciosa lluna i els estels, s’estira, fins que s’adorm. Es desperta a les quatre de la matinada pel fred, es lleva cobert de formigues i s’alça de l’ensurt, se les espolsa i se’n torna al seu domicili provisional, a dormir. L’endemà, no troba la Jeanette per enlloc. Li volia tornar la polsera, però sembla que no podrà ser. Se la quedarà ell de record. Al vespre, després d’haver passat el dia fent diferents activitats i reposant a parts iguals, recull les seves coses i va a acomiadar-se dels germans.
Ell, va resultar que es deia Robert, molt formal, li va preguntar com havia estat l’estada, a lo que el Bruno li va respondre que “inoblidable”. La Núria el mirava amb divertiment, encuriosida, estava clar que en volia saber tots els detalls. Va ser ella qui li havia revelat que la Jeanette portava venint al càmping des de feia anys, amb el seu home i els seus nens. Havia advertit al Bruno el dia anterior, ell simplement va administrar la informació. El Robert atén una trucada i en Bruno aprofita per donar-li el seu perfil en línia a la Núria perquè l’agregui, ja li explicaria amb calma i qui sap, potser tornarien a veure’s. Ella es posa contenta, ja que no s’ho esperava.
S’acomiaden i en Bruno torna a la ciutat. Ha sigut un cap de setmana inoblidable, com bé havia dit. Se n’alegra d’haver retrobat la Jeanette, també de no haver acabat sortint amb ella després de deixar el càmping feia tretze anys, perquè no li agradaria estar amb una dona que li podria ser infidel. Havia descobert, que a pesar de seguir semblant la mateixa, les circumstancies de la vida l’havien fet canviar molt. Guardaria la polsera com a record de la noia que havia estat i de com s’havien estimat de joves.

Fi… De moment.

Miquel Florido Díaz – 27/04/16

>>SOBRE L.AUTOR

ilustració  MARK3D

 

Compártelo!!!! 🙂Tweet about this on TwitterShare on Google+Share on FacebookEmail this to someone

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Completa