II – Flames al vent
El cor d’en Bruno fa un bot. No triga a activar-se, es renta la cara, es vesteix i surt. Mou la vista pel càmping i es posa a caminar entre caravanes i avancés, barbacoes, taules i cadires plegables, bicicletes, motos, quads, mirades de campistes curiosos, i nens que juguen a pilota enmig del carrer de grava.
La Jeanette no era un miratge, n’està segur. És aquí, dotze anys més tard… La podrà tornar a veure! El neguit l’omple, l’expectació el manté ben despert… Però es pregunta per què ha deixat la polsera i no ha picat a la porta. Es vol fer la interessant? Segur.
Acaba fent el tomb a tot el recinte per les dues parts que el componen, el carrer superior i l’inferior. No vol rendir-se, però com que al cap d’una estona, no la troba, decideix anar a la botiga del càmping a comprar sopar. Al cap i a la fi, si hi és, ja apareixerà.
La porta dringa per uns cascavells, a l’obrir. El primer que veu és la Núria. Estava fent una bombolla amb un xiclet, que li explota als morros.
—Hola! Eh… Bruno! —exclama, amagant-se les restes de xiclet amb la llengua—. Com ha anat la ruta en bici? I la visita al càmping?
El nostre home es meravella de l’energia que desprèn la joveneta, es mostra tan eixerida que alegra només de veure-la. Se li escapa mig somriure.
—Ei, doncs bé, bé! La ruta m’ha anat de conya, no faig gaire esport a la ciutat i em convenia, i el càmping en general, doncs em duu molts records… És increïble, no m’ho esperava tan intens.
En Bruno està visiblement emocionat.
—Oh! Me n’alegro molt, al cap i a la fi, pels excampistes, quan torneu, sempre us sentiu com si tornéssiu a casa. És el que volem, vaja! O sigui genial!
—Sí, sí, és exactament això, és com tornar a casa després d’unes vacances molt llargues. Tot i que en aquest cas, seria al revés, és agafar vacances després d’una llarga temporada de treball.
La Núria riu per la comparació i en Bruno no pot evitar fer-ho, també. La seva mirada transmet alegria i sensualitat a parts iguals. Fa una altra bombolla amb xiclet i quan explota, l’estira amb el dit índex i se’l torna a ficar a la boca. No s’hi havia fixat, al matí, però duu la samarreta cenyida i permet imaginar, sense tenir pas escot, uns pits joves, grans i flonjos.
—Doncs me n’alegro molt, que estiguis passant una bona estada.
La noia contempla el que pot del cos d’en Bruno: morè, ni prim ni gras, sota una samarreta blanca amb un vaixell al centre. Quan apuja la mirada, per no ser indiscreta, en Bruno ja se n’ha adonat. Aleshores, lamenta no tenir uns quants anys menys i es resigna de tal capritx.
—A les tardes et toca ser al súper?
—Sí, però no sempre, o sigui, ens ho anem combinant, entre mon germà i mons pares quan hi són. No tenim horari fix —mou els ulls, sense saber ben bé on mirar.
La conversa, segueix fluïda una mica més, mentre en Bruno agafa els productes que necessita per fer el sopar. Pit de pollastre, ceba, enciam, oli i una barra de pa.
—Una pregunta… De la meva època, queda algú al càmping? Et sona Jeanette?
Els ulls de la Núria s’il·luminen. Apareix un somriure de curiositat i alça les celles.
Sí! Segueix al càmping! Va deixar de venir un temps però va tornar…
En Bruno deixa el sopar a la nevereta del bungalou, es fa una dutxa ràpida, i com que encara no és fosc, surt a l’encontre del seu amor de joventut, ara que sap on té la parcel·la. Travessa el recinte, és l’última del carrer inferior, a la dreta. El pati, deixa en evidència que hi ha hagut moviment d’objectes pesants, deu estar de reformes. S’escolta soroll de dins la caravana i en Bruno fa el cor fort, contenint l’emoció i aparta la lona de plàstic de l’avancé.
—Jeanette? —pregunta a l’aire.
Uns eterns segons de suspens, precedeixen la seva aparició.
Es mostra i en Bruno observa després de tants anys, aquella cara pigada, els ulls verds i aquells llavis designats per besar. Duu el cabell recollit en una cua, vesteix amb una samarreta blau cel de tirants prims… I clarament, no duu sostenidors.
Els anys no han passat en va. No sembla la noia innocent i alegre que havia estat, pel contrari se la veu més seriosa, més madura i com si forcés el somriure. Desprèn la seva bellesa natural a pesar de les potes de gall i la marca del pas del temps. La trobada era predestinada.
—No m’ho puc creure! —esclata en Bruno.
—Bruno! M’has trobat! —exclama amb el seu accent francès, tot fent una ganyota de broma.
Se li acosta amb pas decidit i en Bruno treu la polsera de la butxaca.
—És un honor que encara la guardis. Jo tinc la meva a casa.
Ella, l’abraça amb força, passant-li les mans pel clatell i fent topar el seus pits contra seu, en Bruno li correspon enèrgicament per la cintura, cloent el puny per no perdre la polsera. Sobren les paraules, es queden muts, a pesar que tenen tant a dir-se. Escolten el respirar, l’un de l’altre, mentre s’eternitza una abraçada que no vol desfer-se.
—Fas la mateixa olor… —comenta en Bruno, quan finalment es deixen anar.
—Tu també —li correspon, somrient.
Les paraules de l’un i de l’altre xoquen entre elles.
—Què n’és, de la teva vida?
—Com et va tot?
El riure de la Jeanette és peculiar, té un to neutral i al final és com el piular d’un ocell.
—Anem per parts… Ens hi estaríem estona, parlant, i aquí drets és mal lloc…
—Què tal si em convides a sopar al teu castell? —l’interromp.
—Sí! —se li escapa una riallada—. No recordava el que dèiem de la gent que llogava els bungalous.
—Doncs encara penso el mateix, sou com els nobles quan van a visitar els plebeus, venen al poble, però s’allotgen en una mansió.
—M’he passat de bàndol doncs, ara sóc el noble i m’has de tractar com a tal.
Riuen altre cop, la Jeanette, divertida, li xoca el palmell contra el seu pit.
—D’acord… Senyor meu… Acceptaré visitar el seu palau i m’alimentaré de les viandes que bonament em proporcioni —diu en to burleta.
Fa mitja reverència i, en aquest instant, en Bruno pot entreveure la vall enmig de les muntanyes.
—Com pot ser que dotze anys després segueixis aquí? M’esperaves? —s’insinua.
—Dotze anys, fa? Són molts, la conversa serà llarga i segur que emocionant —vaticina ella—. També tinc curiositat per saber què t’ha dut fins aquest racó.
—Venia a prendre l’aire —s’alça d’espatlles—. I tu?
—Doncs, vaig estar potser cinc anys sense venir, als divuit, els pares van vendre la caravana a una altra gent, però després van decidir tornar, i m’estic aquí. Passa que aquest cap de setmana he baixat sola.
Mentre que en Bruno parla de “pujar” al càmping, la Jeanette, utilitza el verb contrari, ja que ve de França. L’explicació que li ha donat no li acaba de convèncer, però la compra. Li retorna la polsera i la Jeanette se la posa. Parlen poc més. Queden per al cap de tres quarts d’hora, al castell del noble.
Aleshores, en Bruno es dirigeix novament al mercat. Quan la Núria el veu entrar, se sorprèn.
—Ei, que em trobes a faltar?
En Bruno alça el cap.
—Sí, he estat… Vint minuts? Sense veure’t i he pensat: he d’anar a parlar amb la Núria, que no puc més… —ironitza, fregant-se el front, com si hagués sofert molt sense ella.
—No et riguis de mi! —exclama, inflant les galtes.
—I ara! D’això… Necessito més menjar, tinc convidada. Ah, i vi.
Els ulls de la Núria brillen amb exaltació, inconscientment, fa un saltiró.
—La pèl-roja? Guau, Casanova, que ràpid que va tot —comenta, sorpresa—. I no t’importa…?
En Bruno la talla fent que no amb el cap, convençut.
—Demà, potser t’explico com ha anat.
—Sí, si us plau! —li diu, gairebé en to de súplica.
—Ha sonat molt de xafardera —li comenta rient.
—Només una mica —mou la mà, traient-li importància.
Compra uns talls més de pit de pollastre, vi, i se’n torna a fer el sopar. Quan surt, la noia es queda mirant la porta, absorta. Realment es mor de ganes que li expliqui el que passarà, però del que té més ganes, és de tornar-lo a veure. En Bruno ràpidament li ha transmès confiança i li agrada parlar-hi.
El sol s’amaga feixugament quan comença a preparar el sopar. Primer, ha endreçat les seves coses, ha apujat un parell de persianes i ha parat taula. Lamenta no tenir cap espelma, per donar el toc romàntic que li agradaria, però de tota manera, és innecessari, així que es conforma.
L’arribada de la Jeanette és imminent així que comença a cuinar. Fa una amanida per als dos i un cop escalfada la planxa, hi posa el pit de pollastre que crepita amb el fum habitual, llença un raig d’oli i li dona la volta. Quan gairebé està, hi deixa caure una mica de pebre blanca, que ha trobat entre les especies de l’armari de la cuina. És el seu toc personal.
La porta s’obre, en Bruno gira el cap.
—Ei!
—Jean! Què pretens, que m’agafi un atac de cor? Podries trucar…
—Ai, disculpi. El palau era obert i m’he pres la llibertat d’accedir-hi.
Ella sent l’olor del menjar, cosa que fa que li entri gana. En Bruno somriu i apaga els fogons.
—Que trapella —ironitza.
S’ha tret la cua, el cabell li penja per les espatlles, duu una brusa de tirants blanca, molt lleugera i a sota, uns shorts texans. S’ha posat unes arracades que pengen suaument, vermelles, com dos robins.
—M’has dit Jean? —tanca la porta al seu darrere i avança, observant el lloc—. No està malament.
—M’ha sortit de dins. Encara t’ho diu algú?
—No. M’ha fet gràcia, és com tornar al passat —comenta, passant els dits per les estovalles.
—Abans tothom et deia així. Parlant del passat, t’agradaria tornar-hi? —comenta amb picardia.
—Bruno, no vas molt llençat?—pregunta ella, alçant una cella.
En Bruno alça els ulls i fa una ganyota de complicitat, tot negant amb el cap. Aleshores, veu que duu la polsera posada.
La Jeanette se li acosta, mirant-lo directament, no hi ha nervis, no hi ha més tensió que la que produeixen dos cossos amb ganes de retrobar-se, espiritual i físicament.
Es posen d’acord sense parlar. La passió sorgeix amb un petó llarg, de retrobament, els llavis topen amb energia i els ulls es clouen, les mans d’en Bruno li subjecten la cintura i ella li agafa el clatell, amb força, com si no hagués passat el temps. Se separen un breu instant, amb ganes de repetir.
—Sembla que se’ns refredarà el sopar —té el temps de pronunciar, abans ell no torna a tapar-li la boca.
—Ja l’escalfarem… —murmura entre petons.
Els llavis no es separen més que mil·límetres per tornar-se a ajuntar, les llengües topen, cada vegada més ansioses d’assaborir-se l’una a l’altra. Les mans d’en Bruno, recorren l’esquena de la Jeanette per sota la samarreta, fent-la estremir, després, tornen a baixar, per arribar al glutis, i el palpen, compartint tacte entre la rugositat del texà i la suavitat de la carn.
Ella l’empenta, impacient, cap a l’habitació, fins que en Bruno, entre petons, acaba caient d’esquena al llit. De seguida la té al damunt, besant-li al coll i no triguen en treure’s la roba superior, impacients. Els seus pits segueixen perfectes per encabir-hi la seva mà, ni molt grans, ni petits, ideals per ell, pensa orgullós mentre li acaricia i hi posa el cap.
Ella sent l’olor de llimona del xampú que ha usat per dutxar-se. La Jean, ressegueix el seu pit amb els dits i després fa el mateix amb petons, pausats i sensuals, arquejant els llavis amb suavitat. Li besa un mugró i segueix baixant, encaminant-se cap a zones més càlides. Amb habilitat, li descorda el cinturó, li abaixa la bragueta i en Bruno l’ajuda, traient-se els pantalons del tot. La Jeanette, li fa un petó per sobre els calçotets i el mira, divertida i excitada. En Bruno ho ha entès de seguida, és com la primera vegada.
Aparta la roba que la separa del premi, i veu la llum, ferm i irradiant escalfor. Li torna a buscar la mirada, just abans de besar-li, fent morros amb els llavis, treu la llengua i l’humiteja, passant-li en circumferències. Per en Bruno, la visió és angelical, el pessigolleig el fa sentir al cel, i quan ella, sense fer-lo esperar, cobreix tot el que pot del membre amb la boca, s’excita intensament i el cor li batega amb força.
Un vendaval de flames roges que va amunt i avall, plaent amb humida sensació, li cobreix sencer per uns segons. Ell, li acaricia i li aparta el cabell, posant els ulls en blanc, recolzant el cap amb el coixí. Ella, li fa entrar i sortir, ara lentament, usant la llengua amb mestria, fins que decideix que ja n’hi ha prou, que també vol accedir al cel.
Aixeca el tors i se li posa al damunt, fins arribar a la cara. En Bruno no dubta, li abaixa el pantaló i el tanga alhora, tan de pressa que no veu ni de quin color és. La superfície es llisa i suau, no hi ha ni un bri de pèl, els seus llavis carnosos topen amb els de la Jeanette, però aquests estan més humits, més calents. I li besa, amb tendresa, segurament amb amor contingut, amor reclòs durant dotze anys, i deixa que la llengua flueixi, la noia alça el cap, el cabell li cau enrere, i gemega a plaer, sense contencions. Li acaricia el cap, a estones amb delicadesa, tot i que a moments li clava les ungles com si volgués arrencar-li el cabell.
Ell, s’hi aferra, afectuosament, fa una lleugera mossegada, suau, i li deixa anar amb els llavis, per tornar-hi després, els gemecs s’intensifiquen, el plaer augmenta, l’excitació desborda. Intensifica la velocitat i l’ímpetu que demostra no és novetat, ni falta d’experiència. Fa entrar el múscul de la boca pel forat i comença a indagar-hi.
En Bruno no li pot veure, té la vista centrada on està ocupat; la cara de la Jeanette és un poema d’excitació i plaer, tanca els ulls i obre la boca mentre es mossega el llavi inferior. Finalment, ell decideix que cal passar a la següent fase, i ella, no podria estar-hi més d’acord.
No triguen a trobar el preservatiu per seguir sense pauses. La Jeanette s’estira i el convida a entrar, amb els braços i les cuixes obertes. En Bruno, obedient, gairebé estirat al seu damunt, i li fa un intens petó i acte seguit, busca, sense mirar avall, el forat de la glòria.
La primera entrada, és tan satisfactòria que els dos ho celebren amb un somriure complaent, en Bruno repeteix el moviment, amb lentitud i delicadesa, dues, tres, quatre i cinc vegades, dolçament i acte seguit accelera el ritme. Els petons s’entretallen per gemecs de plaer, les mirades es perden, i les boques a voltes, es desvien cap als colls.
Les mans de la Jeanette s’estrenyen a l’esquena del Bruno, que envesteix cada vegada amb més velocitat i intensitat. El llit cruix i una veu femenina s’alça com un càntic per sobre els esbufecs del Bruno, les cames li fan figa, tremola tota; ell li alça una cama, agafant-li pel bessó i penetra amb més celeritat i diligencia, amb l’altra mà li pessiga un mugró i li passa els dits, endurint-lo. Mou el maluc amb gràcia, fent moviments que la Jeanette no havia arribat a tastar, cosa que la sorprèn gratament i li fa demanar més i més.
De sobte, es posen d’acord per fer el gosset i canvien postura, l’arremesa segueix, en Bruno li agafa el glutis amb les dues mans i li pica amb picardia, ella es retorça i abaixa el cap, recolzant-se sobre els avantbraços, es torna a mossegar el llavi i emet sons de continència, com si esperés el moment del desenllaç en qualsevol moment.
Entre gemecs, s’escolta el xocar dels cossos, fins que la bateria anuncia una sobrecarrega, que desemboca en descarrega, i en Bruno acaba aturant-se. Decideix alliberar el clot de la seva ocupació i es treu el condó, amb la vista, busca alguna paperera i no la troba.
—Llenço això… I ens dutxem?
—Ha sigut… Buff… Ara entenc perquè et trobava a faltar —comenta, amb la ment als núvols.
—M’has trobat a faltar? Guau, em sento honorat.
A en Bruno li passa pel cap, que si ella hagués volgut trobar-lo, el podria haver buscat a les xarxes socials, però prefereix no pensar, tot ha anat bé.
La Jean es posa dempeus.
—Dutxa! Sí, la necessito, la necessitem. Has millorat, molt.—l’afalaga, picant-li al cul nu.
—Tu també, Jean, et mous molt bé —comenta, rient.
III – Dosi de realitat
La dutxa és força estreta, però hi caben els dos, coordinant moviments. Tanquen la mampara i engeguen l’aigua, que de bones a primeres surt glaçada, i fan un bot que ressona pel lavabo.
—Ai, ai, ai! Era de preveure!
—Estem calents però no et passis, tant freda no! —es queixa ella.
Riuen i en Bruno deixa que ragi l’aigua, en baixa intensitat, fins que pren la temperatura adient.
De sobte, li agafa el penis, que no havia tingut temps de recuperar el seu estat de flàccidesa habitual i li fa un massatge, sense permís, però amb la ben entesa. En breus, torna a estar dur com una roca.
—Tant fogosa com sempre…
—Com em coneixes… —comenta somrient, i li fa un petó.
La dutxa aguanta de miracle l’acte que s’hi perpetra. Tremola i grinyola, i per algun moment, en Bruno pensa que potser tremola el bungalou sencer.
Quan acaben, es dutxen de veritat i s’assequen. Toca escalfar el sopar i menjar, que fer exercici fa venir gana. S’asseuen a taula i en Bruno serveix en gots normals el vi rosat que ha tret de la nevereta, perquè no ha trobat copes.
Sopant, la conversa divaga sobre les seves vides en general, sobre la feina, les exparelles, els estudis culminats o abandonats, la situació política actual o els canvis del càmping. Durant aquesta part de la conversa, sembla que la Jeanette eviti pronunciar-se en segons quins temes, i en Bruno, que ho nota ràpid, ja sap el perquè.
A vegades, fins hi tot, nota com ella improvisa i inventa sobre la marxa, explicacions, al principi possiblement convincents, però al cap d’una mica, contradictòries. De tota manera, ell prefereix no retreure-li res de res.
La conversa es torna emocionant i divertida quan recorden fragments de vida del passat, quan es van conèixer, les estones en grup, les sortides al bosc, la guerra de cabanes, o les revistes pornogràfiques que hi guardaven. Es pregunten, també, què se n’haurà fet de cadascun dels de la colla, amb exclamacions de sorpresa cada vegada que surt el nom d’algun amic oblidat.
La Jeanette en sap poca cosa. Potser, mai, a no ser que facin una investigació per internet i pel càmping, sabran res d’aquells antics companys de cap de setmana.
—És una llàstima. Seria interessant una retrobada —comenta ell.
—Sí, t’ho imagines? Aquí tots de nou, junts i divertint-nos com quan érem adolescents sense preocupacions com les d’ara.
—Jo he passat moments de merda, com tothom, però ara estic bé, em sento bé amb mi mateix, i pujar al càmping m’ha ajudat molt. Sobretot perquè t’hi he trobat, Jean.
—Si tot hagués anat diferent… Si els teus pares no haguessin venut la caravana… Saps com hauria canviat tot…? Segur que mai hauríem deixat d’estar junts.
—Pot ser… —comenta, dubitatiu— Ens estimàvem molt. Però no ho podem saber, podria haver passat qualsevol cosa, és impossible imaginar amb certesa què hauria passat.
—Ja… Però m’hauria agradat que mai ens haguéssim allunyat tant —sembla sincera.
En Bruno, no sap què dir. Assenteix. Sembla que tard o d’hora ella dirà la veritat.
La Jeanette abaixa la mirada, agafa aire, el mira directament als ulls i obre la boca.
—T’he de dir una cosa. Algunes coses… No t’enfadis si us plau.
—Pots confiar en mi, Jean. No crec que em pugui enfadar amb tu, ara mateix.
Se li escapa un llastimós somriure. No vol dir-ho, creu que no ho hauria de fer, per lògica, però alhora, sent que li deu, a ell no li pot amagar, no li vol mentir més.
—Jo… Estic casada.
En Bruno sella els llavis, opta per callar i escoltar.
—Tinc dos fills. Els meus pares ja no venen al càmping. Hi vinc amb el meu marit i els nens, però aquest cap de setmana he vingut sola. Ho sento.
—No sé què dir —comenta, sorprès.
—No estic bé amb el meu home… I m’ha encantat veure’t, o sigui, ha sigut com tornar al passat, com complir un somni… Jo t’estimava tant, tant, que si pogués tornar enrere, faria tot el possible perquè d’una manera o altra, mai ens haguéssim deixat de veure. Ho has vist, conservo la polsera, la duc sempre a sobre.
—Jo també t’estimava… Però el temps passa i ha anat com ha anat —en Bruno adopta un posat seriós—. Crec que no hem de renegar del nostre passat, sinó acceptar-lo i viure el present amb més consciencia i determinació. M’agrada que ens hàgim trobat…
—Però… Ara ho estic espatllant tot, l’estic cagant Bruno—la veu li tremola—. Ja he fotut la pota, he procurat que ningú em veiés quan venia cap aquí, però el càmping és ple de xafarders i m’hi jugo el que vulguis a que m’han vist i els rumors ja circulen.
—A més, no t’has contingut pas amb els crits.—pensa en veu alta.
—No m’ajudes.
—Perdona.
—Algú li dirà al Ricard. Potser la setmana que ve, o potser avui li arriba un missatge al mòbil.
En Bruno, dona per fet que en Ricard és el seu marit.
—Jo t’he de dir una cosa també —decideix confessar—. He vingut sense saber que hi eres, al càmping. Però quan ho he sabut… L’únic que he desitjat ha sigut tornar a… A estar amb tu. Pensava que no podria ser. La noia de la botiga ja m’ha advertit…
La cara de la Jeanette es contrau en una ganyota.
—T’ha dit que venia amb el meu home i els nens?
En Bruno assenteix.
—De tota manera, també veig la marca del teu dit cor, t’has tret l’anell. Per si et sembla poca cosa, he notat el moviment d’objectes a la teva parcel·la, has amagat les bicicletes dels nens al darrere i recollit tot el que em pogués fer pensar que no estaves sola. Hi havia marques a terra de diverses hamaques, encara que això, ho podria haver entès com que eren dels teus pares.
Ella, arrufa el front i tanca la boca amb força, mentre l’escolta.
—No passa res. Ho he sabut abans de sopar, però he decidit que mereixíem continuar.
—Ets… Un cabró. Com has pogut? O sigui, és increïble!
—Espera un moment! Et recordo, que ets tu qui ha format una família, no pas jo!
—Però ho sabies i has continuat!
—No volies que això passés?! Aleshores digues-me per què has ocultat les coses dels nens. Digues-me per què, enlloc de dir-me que estàs casada i sopar i prou, te m’has llençat tant ràpid com has tingut la possibilitat?
La Jeanette, se sent estúpida i atacada. El plor no triga en brollar-li ulls avall.
—Volia estar amb tu!—exclama entre sanglots— Era tot el que volia…
—Jean, no t’enfadis amb mi! Hem estat junts, és el que volíem…
—No… No així. Per sempre.
—Jo… No podem canviar el passat…
En Bruno sent una profunda llàstima per la noia que havia estimat amb tot el seu cor. Però entén el present d’una forma diferent, sap que no hi ha volta enrere, que el destí ja es va decidir en aquest sentit. Abraça la Jeanette amb totes les seves forces.
No té valor per dir-li, que quan tenien setze anys, la passejada de nit pel pantà havia estat tot un pla mestre per acabar sol amb ella. Però al cap i a la fi, cada persona té les seves tècniques de lligar, i aquella en va ser una molt efectiva, sap que això no el converteix en manipulador.
—Em sap greu —es disculpa, sense saber ben bé per què.
—I a mi —abaixa encara més la mirada—. No tinc problemes amb el meu home. Era una excusa.
Es fa el silenci dos segons, però ella espera una resposta.
—Ja et val…
—Em dono excuses constantment per tot el que faig. Necessito trobar un sentit a les meves decisions. Sento que la vida m’ha dut per on ha volgut, sense tenir en compte el que jo he desitjat…
—Tots prenem decisions equivocades. No serveix mirar cap als demés, no t’ajudarà buscar culpables fora, quan qui ha de manar a la teva vida, només has de ser tu mateixa.
Acaben asseguts al petit sofà del racó. Ella segueix plorant en silenci, fins que se li acaben les llàgrimes.
—Estàs millor?
—No.
—Què puc fer perquè et sentis millor?
—Res —diu amb un sanglot, combinat amb un somriure trencat.
—Has rigut?
—No. No. —reitera, aixecant-se.— Me’n vaig. Ja està. El passat no es pot canviar, oi?
Parla amb un intent de convenciment, que no compraria ningú. En Bruno fa que no amb el cap.
—Doncs me’n vaig, no em busquis. Ja està.—repeteix.
—Te’n penedeixes?
La Jeanette es queda palplantada davant la porta uns segons, abans de girar-se i respondre a un Bruno mig fastiguejat.
—Tu què creus? No puc estar amb tu, ja tinc una vida, i l’he espifiat. Que et vagi bé. Adéu Bruno.
Obre i tanca la porta tant de presa que en Bruno ha tingut el temps just d’alçar-se. Surt i es queda mirant, com la silueta del seu amor d’adolescència es dilueix entre les ombres de la nit del càmping.
No, no va al seu encontre. El destí estava segellat per a ells dos. Per sempre més.
Són les onze de la nit, i a pesar del cansament acumulat, en Bruno no pot seguir tancat al seu habitatge temporal. Es posa pantalons llargs, un jersei prim i surt a caminar, a buidar els pensaments.
Surt del càmping i acaba arribant al pantà. La lluna plena, acompanyada de milers de punts blancs, brilla intensament. Primer s’asseu a la vora de l’aigua, després s’acaba estirant, i reflexiona sobre el dia que ha viscut. Ella l’estimava amb bogeria… Una bogeria que l’havia dut a cometre una altra bogeria, però el seu amor semblava sincer…
En canvi ell, l’havia estimat, sí, i molt, també, però en aquests moments sentia una cosa ben diferent. Havia sigut excitació i ganes de recuperar momentàniament alguna cosa que havia perdut en el passat, només avui, una excepcionalitat i una alegria dins la seva atrafegada vida. L’havia obtingut… A quin preu?
No ho sabia exactament. Potser, simplement, per ell, no hi havia preu a pagar, potser el fet d’estar-hi enemistat, però alhora, sap que el més provable és que no la torni a veure. En canvi, ella, si no canvia d’actitud, haurà de viure amb els remordiments tota la vida. Torna a sentir llàstima.
Però, ella volia que passés… Ho havia preparat tot per què ell cregués que estava sola i a sobre, després l’excusa que no estava bé amb el seu marit. La confusió l’aborda. Potser no ho hauria d’haver fet… Se sent un desgraciat durant uns minuts. Aleshores, s’adorm, exhaust.
Un pessigolleig al nas el desperta de sobte, al cap de dues hores. S’aixeca, encara més espantat que després de la migdiada i s’espolsa les formigues que li cobrien la cara i la roba.
—Què coi hi faig aquí? —es pregunta en veu baixa, tot encapçalant la tornada al bungalou.
L’endemà, passa un dia tranquil, pensant en el dia anterior a cada instant, cosa que fa que no pugui evadir la ment, com pretenia amb el seu viatge al càmping.
Quan reuneix el valor, s’acosta a parlar amb la Núria, que intensament intrigada, l’escolta, sense escatimar en cap detall i fent-li preguntes tota l’estona. La noia està fascinada. En Bruno omet per sobre les parts sexuals i aprofundeix més en el drama posterior.
Tenen un petit debat, per saber, amb les paraules de la noia, qui dels dos és més cabró. Al final, cap dels dos se salva, però això no impedeix que ella, gairebé obligui al Bruno a agregar-la a les xarxes socials. Pensant en si serà un altre error, decideix accedir-hi.
Quan paga, el germà de la Núria li pregunta què tal ha sigut l’estada, cosa per la qual ell respon, “inoblidable”.
Una hora abans, quan en Bruno ha recollit; al terra del bungalou, hi ha trobat la polsera de la Jeanette. L’havia deixat expressament, ell creu, que finalment, dotze anys després s’ha tret un pes de sobre, segurament ja no l’estimava. Viuria amb allò. La va recollir i se la va guardar, atresorant-la. Ningú li prendria el record de joventut, encara era dolç i formava part d’una de les millors etapes de la seva vida. Jean…
Miquel Florido Díaz
Relat original: Sant Jordi 2016
Aquesta versió : Octubre 2017